Inici

Molt bé, Pere, ja hem arrencat. Tu has arrencat a escriure i jo em disposo a llegir els primers treballs que m’envies. A partir d’ara tu ets l’escriptor, l’emissor, l’autor, i en el fet d’adreçar-me els teus textos hi ha implícita una invitació. Una invitació a la lectura. Jo sóc el lector, el receptor, qui accepta el convit que proposes i per tant llegeix, analitza, suggereix, esmena..., i en aquesta actitud receptiva-activa de lector disposat hi ha també una invitació. La invitació que et proposa aquest curs. Una invitació a fer-te sentir. Una invitació a l’escriptura. Perquè la comunicació no és mai unidireccional, perquè som dos, tu i jo a banda i banda del fil, o de la xarxa, autor i lector, connectats per la força del missatge compartit. Tu i jo passant-nos la pilota, entomant i llançant, llançant i entomant, tots dos actors de papers intercanviables. Per això, Pere, ara sóc jo qui escric i tu qui llegeix.
(salta al wiki)

Parlem, doncs, dels textos quotidians que m’has tramès i que he desat al Bufet, i que responen a la primera proposta de treball que et vaig fer. Recordem-la: es tractava d’enviar-me escrits amb objectius funcionals, textos al servei de la vida quotidiana i sense pretensió literària, i que a poder ser ja tinguessis escrits abans d’iniciar aquest curs.I els dos escrits que m’adreces, Pere, “Carta de presentació per a una oferta de treball” i “Fragment de diari”, obeeixen del tot la meva consigna: són escrits per a la vida, al servei de la vida, sorgits de la necessitat (en el cas de la carta, una necessitat concreta: trobar feina; en el cas del diari personal, una necessitat difusa: desfogar-se o mirar de retrobar-se amb un mateix i amb els propis pensaments).
“Carta de presentació per a una oferta de treball” obeeix, dèiem, una necessitat concreta i té un objectiu concret: el seu autor, en Pere, vol aconseguir una feina i, per tal de fer possible aquest desig, adreça un escrit a qui pugui canalitzar les seves intencionalitats. Es tracta d’un escrit funcional justament per això, perquè està en funció de la vida, en funció del context (recordem que és una resposta) i si no fos així de ben segur que no hauria estat creat.
Aquest text té un emissor (en Pere) i un receptor (un empresari perruquer, sembla, el nom del qual no apareix a la carta). En Pere escriu per a aquest receptor, i per tant endreça i selecciona les idees tenint en compte a qui s’adreça, sap que ha de seguir un fil lògic si vol ser comprès i assolir els seus objectius laborals. El text és, doncs, informatiu (aporta dades o referents, i dóna a conèixer intencionalitats).
Molt bé, per tant, el primer paràgraf, que en tot just cinc ratlles ja planteja: a) qui sóc (em dic Pere Soler), b) a qui m’adreço (a vostè/al seu saló de perruqueria de Santa Coloma de Gramanet), c) amb quina intenció (per sol·licitar-li la plaça de perruquer), d) per què (perquè estic a l’atur/perquè visc a prop de Santa Coloma) e) d’on n’he tret la informació (d’un anunci de premsa d’aquest cap de setmana).
El segon paràgraf amplia el plantejament que ja ha fet el primer, tot justificant els motius de la sol·licitud. L’argument és el següent: en Pere ha perdut la feina de tota la vida i això l’empeny a intentar ocupar-se en allò que sempre li ha agradat, la perruqueria. Sap que no hi té l’experiència que l’anunci requeria, però proposa suplir la mancança: a) amb les pràctiques casolanes que ha fet (talla els cabells a tota la família), b) treballant un temps de prova, c) amb motivació, pel fet d’agradar-li tant la feina.
El tercer paràgraf aporta dades sobre la formació i titulacions d’en Pere, i dades personals (adreça, telèfon i, fins i tot, estat civil i propera paternitat). És en el punt de les dades personals on l’autor es permet entrar una mica més en el terreny de les emocions del que s’acostuma en cartes d’aquesta mena (“esperem el primer fill” és una frase que va més enllà d’informar sobre una futura paternitat: empra un plural que implica la mare de la criatura i fa saber que es tracta de l’hereu, el primer fill, a més de les connotacions emotives que pot tenir en el receptor una informació d’aquest tipus: qui demana ocupació és un futur pare en atur). Acompanyar la informació amb una certa càrrega d’emoció i de familiaritat pot ser una bona estratègia a l’hora de convèncer un empresari que ens doni una oportunitat: a) perquè l’empresari és algú receptiu-empàtic a aquesta mena de comentaris més personals (m’agrada molt la perruqueria, o bé seré pare i no tinc feina...) b) perquè, en no ser merament informativa-referencial, la carta es distingirà de la resta que rebi, i això la farà destacar. A més, en el comiat el Pere agraeix l’atenció rebuda i espera resposta: té en compte la deferència amb el receptor, però no oblida la demanda personal, en definitiva allò que interessa l’autor.
Així doncs, enhorabona, Pere. En aquest primer escrit hi ha informacions (o funció referencial, o atenció als referents del missatge) i algunes pinzellades d’emoció de deixen endevinar-ne l’autor, però mai excessives. I el llenguatge és correcte però planer, sense artificis ni retòrica, que fóra impròpia d’un text d’aquesta mena.
Potser tu em diràs: sí, però en el text del diari personal, “Fragment de diari”, faig més poesia que no pas a la carta, utilitzo la metàfora (disfresses carnavalesques per compliments, amor com a bandera...). En canvi, sembla ser que es tracta també d’un text funcional, oi?, què ho fa...?
D’acord, és així, al diari utilitzes metàfores i això subratlla la intensitat del text, però allò que fa que un text sigui funcional o literari no és el fet d’usar o no usar metàfores (fixa’t si no en el llenguatge de la premsa esportiva, és ple d’imatges i de retòrica i ningú no diria que es tracta de literatura). Allò que fa un text literari és, per damunt de tot, la voluntat del seu autor (la voluntat ben governada i l’enginy esmolat, apuntaria Foix) o, el que és el mateix, un text literari és un text amb intencionalitat estètica, que obeeix necessitats estètiques (i
no pas necessitats funcionals o de la vida ordinària). Sovint en els diaris personals hi ha musicalitat i hi ha figures retòriques, però apareixen de manera espontània, casual, seguint el pols de les pròpies emocions, i són les emocions les que governen el text i n’orquestren la música.
A més, els diaris personals són textos confessionals, descontextualitzats (habitualment no hi situem els fets en relació a un temps, un espai o uns referents), textos sense ordre lògic (tot i arribar, en el teu cas, a destriar intencions: “despullar-me de tot el materialisme consumista que m’atabala” i a concloure: “Intentaríem viure obertament, estimant”), textos per ser llegits per un mateix o per ningú, sense destinatari (fins i tot quan, com és el cas del teu fragment, s’adrecen aparentment a algú, a l’altre), textos que sovint estriparem (o no) un cop ens hagin fet servei i que, per falta de referents i de dades (en el teu text podem percebre sensacions, desitjos, però no podem entrellucar quins fets concrets de la vida t’han dut a sentir-los), no podran fer servei a ningú més. Textos kleenex, utilíssims per a la vida, per a mi imprescindibles, cantera de poemes si vols, dietari de records, base de dades per a futures creacions literàries, però on preval la intenció emotiva (la descàrrega emotiva, gosaria dir) per damunt de la casualitat estètica que s’hi produeix i, per descomptat, per damunt de la informació. Per dir-ho amb quatre mots: quan escric el meu diari sóc jo qui s’emociona, són les meves emocions les que busco; quan faig literatura, estic cercant les emocions del lector.
Hem llegit dos textos, per tant, la carta i el diari, que comparteixen el fet d’estar al servei de necessitats quotidianes, no estètiques. Tanmateix, dos textos diferents. El primer, informatiu-referencial; el segon, emotiu-expressiu. El primer amb destinatari; el segon sense destinatari. El primer evidencia el referent (què vull dir); el segon n’evidencia l’autor (qui sóc). I les diferències entre els dos textos es manifesten també en l’estil utilitzat:
a) la carta utilitza recursos estilístics que en reforcen la funció informativa, el contingut del missatge: lèxic precís, frases entenedores, explicatives, que segueixen l’ordre natural de la sintaxi (subjecte-jo, verb-em dic, objecte-Pere Soler...).
b) el diari utilitza recursos intensificadors que en reforcen la funció emotiva, l’estat anímic de l’autor: la frase breu, fins i tot el sintagma que no arriba a ser frase (Fugir d’aquí. Marxar ben lluny), la juxtaposició (amb l’ús del punt o el de la coma), l’adjectiu davant del nom (vergonyoses pors) i, ja ho hem dit, la metàfora.

Et proposo ara que pensem en un tercer text hipotètic que, tot i informar de fets, tot i transmetre emocions de l’emissor, posi tot això al servei de la creació estètica i que anomenarem text literari. El text literari no està en funció de la nostra vida sinó de la seva. No serveix el context real sinó que crea context propi, no aboca emocions sinó que les intel·lectualitza i les trascendeix, té el que en diem funció poètica. Però anem a pams: de moment, aquí tens la meva proposta per a la propera classe.

Llegeix el text que tens a continuació i intenta explicar què et suggereix:

El nom (Marta Simón)

-Què dius, ara? Seré pare! El meu somni, fet realitat. Sabia que no em fallaries. M’has fet l’home més feliç del món! Ja sé que no m’he portat gaire bé amb tu, però a partir d’ara, vida meva, serà diferent. Allò amb la Maria va ser un accident, i amb la Clàudia, la Mònica i la Núria... res, home, res! Precisament ahir em vaig dir: “Ramon, això no li pots fer a la teva dona. Ella t’estima! I ara... Ara ja puc començar a pensar quin nom li posaré al meu nen... Ja està! Es dirà Ramon, com jo!
-Si no et fa res es dirà Manel, com el seu pare.

Espero la teva resposta, Pere, i els teus dubtes i comentaris sobre els continguts d’aquest llarg correu (n'hi haurà de breus, i de...). Ah, i la meva enhorabona per això de la criatura. A tots dos. Escriure, saps?, és també una gestació, i els embrions, les pròpies idees... que demanen veure la llum!